Som 3 persones amateurs que gaudim amb això, amb la soletat, el patiment, el paisatje i la bona companyia. Si fóssim professionals, no gaudiriem d´aquesta manera.
Dos de nosaltres com si d´un ritual
es tractés, vam anar a la xerrada técnica de la prova (si fem això no podem
perdren´s cap esdeveniment que estigui relacionat amb la prova) –pensavem-. A
més a més per nosaltres era la primera, i tens la mateixa il.lusió que un nen
amb una joguina nova o un adolescent fent el seu primer petó. La cursa era dura
–ho sabiem- i a la xerrada vam comprovar que sería molt dura però vaig surtir
content perque el cap de cursa va dir: “És una cursa que si estas preparat es
pot fer caminant”, però clar que entenen ells per preparat…. Donava igual, l´endemà ho comprovariem.
Vam coincidir a l´hora del sopar
tots 3 e infinitats d´amics i gent que hem anat coneixent amb el pas dels anys,
les curses i els km acumulats a les cames. Molts carbo-hidrats per poder
afrontar el repte. Tothom explicava les seves batalles, et donaves compte que
hi havia gent amb molt nivell peró amb il.lusió no ens guanyaven. Hi tenia son,
acostumo a dormir 8 hores cada dia i els dies de cursa intento dormir 6 però
aquesta nit no sería possible. Vam marxar cap a l´alberg on dormien amb un
altre corredor. Ja ho tenía tot preparat i em vaig estirat al llit. Bona nit li
vaig dir al meu company i descansa!
4:30 am dissabte. Sona el
despertador i com si fóssim motlles ens aisequem. Vaig al lavabo, torno, em
vesteixo, em poso les cremetes i a esmorçar. No hi ha gaire cosa, suc i
galetes.
5:00 am. Cap al pabelló de Sant
Joan, 1 km
de pagés, arribem, salutacions als companys, fotos de rigor, deixem la
motxilla que farem servir a Planoles.
EMOCIÓ i ADRENALINA A TOPE.
AMBIENTAZO BRUTAL
Cap al “corral”, ja hi som dintre.
Ara ja no podem fugir. Cares de responsabilitat, de por, de son, d´entusiasme,
de somnis, cares de bogeria –com m´agrada aquesta paraula- a punt de surtir per
barallar-se amb la Mare Natura ,
ella amb els seus desnivells i el seu clima i nosaltres amb les nostres cames i
el nostre cervell dient “Tú pots, una pasa més, no et rendeixis”….
FOCS ARTIFICIALS, MUSICA I TRET DE
SORTIDA. ACABA DE COMENÇAR LA
FESTA.
De la meva gola surt un crit com si
fos un mohicano lluitant pel seu poble i la seva llibertat. 16600 m desnivell - 106 km hi serem capaços d´assolir aquest repte????
Som un equip i ens diem MOHICANO
TEAM, nosaltres som: Blas, Esteve i un servidor Xavi.
Cap al Puig Estela, bon ritme i bons companys; Dolo, el poeta Iborra i Sir Jaume.
Estem frescos i assolim aquest cim (a dalt Esteve i jo fem un glop de la bota de ví que amablament ens convida un voluntari del control). Portella d´Ogassa i cap a Pardines, baixem a bont ritme i abans d´arribar al poble “pujadot” com pica la pista de ciment. Menjem i bevem perque ens toca pujar cap al 3 Creus.
Pujada fortíssima i llargissima. Arribem al control sólid. Pasta a dojo, a menjar s´ha dit. Esteve i jo menjem com si ens fos la vida. Problemes, Blas diu que no l´entra res. Menja – li diem-. Baixem a Coma de Vaca i pujem paral.lel al riu cap a el Coll de
Fà calor però pujem molt bé i ens enganxem amb el Trastos Team de
Ara ens toca passar lo més dur, la carena: Pic Fresser-Pic de l´Infern i el Nou Creus. Maravellós, imponent, soberbio, majestuós. Estem a dalt i veïem aixòo em considero un privilegiat. Carena molt dura i amb molta calor, No pots badar, pots fer-te molt mal. Els companys marxen. Estiç patint-massa calor-, m´assec en un roc i vomito, menjo alguna cosa i torno a vomitar. Respiro profundamente, li llenço un crit a l´Esteve i li dic TIRA!!!
Però el meu company m´espera i assolim la carena. Ara baixada cap a Núria. Esteve baixa ràpid i torno un altre cop a quedar-m´hi sol. No trobo a ningú, només vaques i el xiu-xiu del riu. Quina sensació de pau. Truco a la meva dona, necessito parlar amb algú, em fa mal el genoll però tiro avall i arribo a Núria. En el meu cap li dono les gràcies a la verge i li prego per la meva filla, que endevineu com s´en diu????.
Menjo pasta i bec molt de líquid. Ara em trobo molt millor. Gràcies Esteve per esperar-me. Ara cap al Puigmal.
Bona pujada, estem molt contents i animats perque la estem fent de dia i amb sol. Ens aturem varies vegades per agafar aire i cap a munt. A la fí veïem el cim, hi ha una clapa de neu i decidim no trepitjarla en la seva totalitat.
Un altre a la saca. Ja només manquen dos -diu Esteve-..
Carenejem encara de dia, el paisatje és preciós, el color ataronjat del darrers ratjos de sol i el color verd dels prats d´alta muntanyar fan que esbossi un somriure d´orella a orella.
Trobem un company amb dolor al genoll. Li dono un Ibuprofeno i s´enganxa amb nosaltres, baixant agadem a
Ara toca Coma Armada i
Enfilem la baixada cap a Campelles. Estem matxacats però lo pitjor és la son que cada vegada s´apodera més de nosaltres i vet ací que un altre vegada el boss Iborra ens fa aturar i diu “Trencarem la son”. Aquestes paraules les havia escoltat al todopoderoso Killian Jornet en una xerrada que va oferir al local del meu club. Ara jo ho posava en práctica i la veritat és que funciona. Continuem baixant cap a Campelles, agafo un bon pas i tiro de l´Esteve (moments difícils per ell). Arribem a un nucli urbà però per desgràcia això no és encara Campelles. A més a més ens hem equivocat i hem tingut que recular
Miro a l´Esteve i em diu és l´ultim Xavi.. Mai havia pujat el Taga, primer tram per pista i de sobte el terreno s´obre i només queda pujar-pujar i pujar. El sol encara ho fa més èpic. Al tercer collado veig la bandera del sponsor, faig un petò al meu anell i m´estiro fins que arriben tots els companys. Ens tornem a felicitar i cap al darrer control abans de la arribada.
Control Coll de Jou
Maravellós. Mai havia experimentat aquesta sensació. La gent ens fa sentir com “heroes”. Ens mullen el cap, ens ofereixen cadires, ens donen la fruita tallada i pelada, parlem amb nosaltres, ens fan bromes, ens mimen i ens curen totes les ferides internes i externes acumulades durant 30 hores de cursa amb la seva bondat i amb el seu reconeixement de glória per nosaltres.
GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES
Carrers de Sant Joan, l´equip Trastos volem entar junts i s´esperen. Esteve i jo anem trotant fins a la meta. Les nostres families ens esperem i cridant quan ens veuen. L´arc d´arribada ja el veiem, 30m-20m-10m , ens aturem i ens abraçem, giro el cap i veig el rellotge de l´arribada 32.04.
HO HEM ASSOLIT
GRÀCIES ESTEVE
GRÀCIES BLAS –l´any que ve un altre
cop-
GRÀCIES A TOTS
Ves per on els mohicans ressusciten! molts ànims als tres segur que l'any que ve serà millor!
ResponderEliminar